En blanc

16/02/18
Sala Apolo 3 (C/Nou de la Rambla, 113 Barcelona)

En Blanc és un projecte que vincula art, tecnologia i música. Neix amb l’objectiu d’introduir, per primer cop, l’art contemporani a la mítica Sala Apolo, acostant-se al seu públic habitual i fent que l’obra interactuï tant amb l’espai com amb les persones que el visiten.

Mónica Riki? presenta unes pantalles aparentment en blanc. Gràcies a un hack i a unes ulleres, dissenyades per Alejandra Mata i Marta Minguell, l’espectador tindrà una experiència única i individual en la qual els visuals de David Galar i Gerard Mallandrich li permetran escoltar una música inexistent, creant així l’obra Sonidos ciegos, visuales sordos.

La interacció és una condició sine qua non per tal de poder revelar el contingut. Sense el gest de la mirada, no hi ha obra. Mirar a través de les ulleres especials implica una experiència individual en cada cas. Resulta impossible compartir-la, fotografiar-la o mostrar-la. En aquest sentit, la individualitat enfront una pantalla i la relació que s’hi estableix és similar a la que existeix quan es juga a un videojoc: només ho viu un mateix. Aquesta manera de viure un instant realment privat altera la societat de la informació en la qual vivim, on tot és compartit, exposat, i genera la necessitat (irreal) de compartir amb el món tot allò que es viu.

I què és el que amaguen les pantalles? Onomatopeies escrites, animades de tal manera que acaben per crear una música al cap de l’espectador. Quelcom inexistent pel que fa al so, però perceptible a través de la vista. És a dir, seran unes ulleres, i no uns auriculars, els que generaran un ritme. Aquestes onomatopeies en dansa ens portaran al taral·leig d’una cançó o d’un ritme que se’ns acudeix de forma espontània en visualitzar-les. La seva estètica, crua, encaixa amb l’ambientació industrial de la Sala 3 i propicia un clímax propi de club, però formalitzant-ho des de l’art contemporani.

Gràcies al caràcter interactiu de Sonidos ciegos, visuales sordos, l’obra funciona per si sola dins les parets de la Sala 3 i juga amb el caràcter lúdic que fa especial la Sala Apolo. El projecte permet la convivència d’allò públic i d’allò privat pel fet de tenir una experiència individual en una sala sempre plena de gent. Juntament amb l’oxímoron de percebre el ritme musical a través de la vista, s’hi apleguen un grapat de contradiccions que propicien una experiència immersiva i única.

previous arrow
next arrow
Slider

Art.gif

03/03/17
http://artgifexhibit.com/

A l’exposició virtual ART.gif s’han seleccionat 90 GIFs creats per artistes, il·lustradors i dissenyadors de tot el món els quals han adoptat aquest format dins la seva pràctica.

El GIF animat (Graphics Interchange Format) és l’arxiu que uneix art, publicitat i sentit de l’humor. Ha anat evolucionant des d’una funció merament decorativa i publicitària dins les primeres webs, fins a l’actualitat, on les xarxes socials l’han fet ressorgir associat a humor immediat i fugaç.

L’exposició suposa una reflexió sobre els seus nous usos artístics, sovint experimentals. Es tracta de petites animacions pròpies del nou paradigma comunicatiu que neixen de manera intrínseca dins la cultura digital. Es consumeixen amb immediatesa i funcionen per si soles com a microobra. Igual que l’art urbà, les obres en GIF no poden deslligar-se de la cultura lliure, fetes per compartir de manera viral i il·limitada.

Els GIFs seleccionats s’ordenen segons els gèneres de la història de l’art com són el dibuix, l’escultura i la fotografia; els quals es transformen en animacions, renders 3D i cinemagraphs un cop es porten al terreny del GIF. Es tracta d’una recopilació representativa dels GIFs d’art que hi ha en aquest moment a la xarxa, una selecció tant ampliable i mutable en el temps com el seu mitjà.

Artistes:

A.L. Crego, Akif Kaynar, Ana Cuna & Luis F. Sánchez, Anna Salmi, Bill Domonkos, Carl Burton, Charlotte Smith, Chris Phillips, Christina Lu, Christina Rinaldi, Clara Luzian (Render Fruit), Clemens Reinecke, Cory Livengood, Damon Scheleur, Dan Hudson, Daniel Harper (B/±DCODEC), Daniel McFarland, Dave Whyte, David Dope, EJ Hassenfratz, Eltons Kuns (theycallmeelton), Erdal Inci, Esteban Diacono, Fabian Denter, George Redhawk, German Gonzalez, Guillaume Kurkdjian, Gustavo Torres (Kidmograph), Hayden Zezula (Zolloc), Helen Green, Ibon Mainar, Ioana Harasim, James Whatley, JeanPierre Le Roux, Jelena Kostic, Jelly London, Joe Maccarone, Jon Jacobsen, Karenina Romez, Kevin Burg & Jamie Beck, Kevin J. Weir, Kostas Agiannitis, Krishna Kumar, Kuba Matuszczak (Turbolenz), Latham Arnott, Lilli Carré, Stefan Grimm (LS5), Magoz, Maori Sakai, Marie Edwards, Marius Krivicius, Mark Pearson, Mathew Lucas, Matjaz Tancic, Matt Corbin, Matt Powell, Matthew DiVito (mr. div), Matthieu Bourel (EK Dojo), Micael-Reynaud, Mike Martin & Roger Young Jr., Mikolaj Kula, MiRon, Nancy Liang, Nicolas Ménard, Nicolas Monterrat, Oamul, Oleg Beresnev, Patakk, Rebecca Mock, Reed + Rader, Robin Davey, Romain Laurent, Rrrrrrrroll, Ryan Gordon, Sam Cannon, Sasha Katz, Sheep Films, Simon McCheung, S|PyroGif, Stefanie Schneider, Sumie Garcia, Tiago Almeida, Tilen Sepi?, Tony Babel, Typical Hope, Uno Moralez, Vincent VIRIOT, Vladimir Marchukov & Dmitry Stolz, Yukai Du, Zack Dougherty.

Art.gif títol
Slider

Encreuaments

28/05/15
La Poderosa (C/ Riereta, 18 2º 08001 Barcelona)
Loop Festival 2015

Ooze presenta Siroi Mura (2014), una obra d’Alba G. Corral representada per l’agència Alpha-ville. Un treball que construeix, mitjançant codi generatiu, imatges digitals de clara tradició pictòrica. La peça consta de dos videos: en el primer la imatge es crea a partir del so, composta per Odil Bright, i en el segon a l’inrevés: el so es modifica bastant-se en la imatge.

L’artista treballa dins l’àmbit del Live Cinema, on el so i el vídeo actuen com complementaris i submergeixen l’espectador al món de les sensacions. La imatge i el so, dos àmbits a vegades molt separats, es fusionen, anant més enllà de la simple interpretació. Siroi Mura és una peça gairebé sinestèsica en el límit entre videoart i els visuals d’entreteniment que demostra com el Live Cinema amplia les possibilitats del videoart i, per tant, de l’art actual.

Sorgeixen, així doncs, noves maneres de consumir cultura que porten a qüestionar el col·leccionisme tal com l’hem entès fins ara. Es pot considerar l’encàrrec d’una peça de vídeo una forma de col·leccionisme? Fins quin punt es pot col·leccionar una obra pensada pel seu gaudi en temps real? Suposa una manera eficaç per al desenvolupament del treball d’un artista? Són dues fòrmules que poden coexistir?

L’objectiu és treure l’obra del seu hàbit natural, presentant-la en un lloc d’arts escèniques, La Poderosa, per observar tots els encreuaments que presenta: imatge i so; pintura i món digital; art i entreteniment; coleccionisme i encàrrec. Un híbrid que deixa entreveure la tendència de l’art actual i quines són les qüestions que presenta.

previous arrow
next arrow
Slider

In/Visible

24/11/15
El Palomar (C/ Elkano nº43 Bis Àtic 08004 Barcelona)
Col·laboració amb El Laboratori Smith, Sala d’Art Jove i MNAC

Ismael Smith va ser un artista polifacètic amb una vida pública acceptable i una altra faceta privada més controvertida, com moltes altres persones al llarg de la història. In/Visible és un mapa visual: a mig camí entre l’obra artística i el comissariat, agrupa alguns dels treballs claus de Smith, mostrant l’ampli espectre que abarca la seva vida i obra.

Per què Ismael Smith? En la jornada No es que s’hi estigui més bé al llit quan plou, es que a fora s’hi està pitjor vam desglossar la vida, obra i misteris d’aquest artista maleït del segle passat, figura principal de l’arxiu-laboratori creat per El Palomar gràcies a Sala d’Art Jove i en col·laboració amb el Museu Nacional d’Art de Catalunya. Josep Casamartina i Parassols, historiador, crític i comissari especialitzat en art i indumentària dels segles XIX i XX ens acompanyà en qualitat d’expert en Ismael Smith per parlar-nos sobre la seva investigació.

previous arrow
next arrow
Slider

Ideas para nada

10/12/14
http://ideasparanada.tumblr.com

Ideas para nada és una intervenció artística participativa. Un missatge es mostra en els tovallons de paper de cafeteries i bars tranquils de Barcelona, espais lúdics que són al mateix temps un punt de reunió i de desconnexió momentània. L’artista Enrique Lista demana a través del seu missatge que les persones dibuixin o escriguin una idea improductiva en aquest tros de paper i la comparteixin mitjançant una fotografia a les xarxes socials, amb l’objectiu de generar una col·lecció d’idees rebutjades. Idees que, d’una altra manera, es perdrien en l’oblit.

Lista qüestiona els discursos quotidians que ja s’han legitimat en la societat i l’art actual, discursos precaris plens de paradoxes. El projecte Ideas para nadadóna pas a allò no legitimat i reivindica aquestes idees rebutjades que tota persona pot tenir. S’inspira en la tendència actual de valorar les idees només des d’un punt de vista econòmic i comercial: una idea només és bona si produeix diners, i es considera un bé transferible. Immersos en una crisi que no s’acaba, no deixa de ser paradoxal aquesta mercantilització de les idees en que la rendibilitat és una obligació fins i tot en el pla mental.

En la societat d’avui dia el paper de l’emprenedor és el de l’heroi, un generador d’idees productives. La seva dinàmica vital té un nexe d’unió amb la de l’artista, els dos viuen per les seves idees i pel seu negoci durant 24 hores. Curiosament, aquesta dedicació absorbent de la feina i el fet de ser constantment creatiu, s’ha instal·lat en l’imaginari social com quelcom romàntic. Aquest nou model de treballador assumeix en solitari tota la incertesa i els problemes que puguin aparèixer, com ho ha fet sempre l’artista, però ara se’ns presenta amb un cert glamour. A la pràctica, tots sabem que això significa la legitimació d’unes condicions laborals precàries.

Ideas para nada inverteix el concepte de “dóna el millor de tu mateix” per quedar-se amb les sobres, les idees rebutjades, oblidades i, per tant, considerades improductives. Ens recorda la capacitat que tenim les persones per imaginar, més enllà del context en el que estiguem immersos i de les pressions o exigències que hi ha per crear. Dóna per vàlides totes les idees, sense catalogar-les com a pitjors o millors. Aposta per la capacitat de deixar-se anar entre pensaments i il·lusions, lluita per les idees que per un instant semblen ser genials, i ret homenatge a totes aquelles idees que en algun instant han sorgit de la nostra ment.

Ideas para nada
Slider

Acte commemoratiu

12/03/14
33/45  (Joaquín Costa, 4, 08001 Barcelona)

En el projecte Acte commemoratiu Barcelona és el denominador comú dels treballs de Federico García Trujillo i MawatreS. Tots dos posen de manifest una transformació basada en la destrucció d’uns espais per fer-ne uns de nous, el passat dins d’una Barcelona present. Mentre l’un recorda els afusellaments del Camp de la Bota, l’altre incideix en aquells barris que s’han volgut transformar sota el famós eslògan “Barcelona posa’t guapa” i fa veure que pocs anys enrere eren espais amb un aspecte i una dinàmica totalment diferent.

Federico García Trujillo examina el Fòrum de Barcelona, abans al Camp de la Bota, on van morir més de 1718 persones afusellades durant la Guerra Civil i fins a 1952. S’apropia de l’espai per escriure in situ cadascun dels noms complets dels afusellats. És una acció performativa de forta càrrega simbòlica la qual reviu els fets ocorreguts a través de l’esforç de l’artista. El Fòrum, polèmic per la seva escassa funció avui dia i pel fracàs econòmic que va suposar l’any 2004, és testimoni d’una ciutat que en ocasions enterra el seu passat amb grans actuacions arquitectòniques i urbanístiques. L’escriptura en paper i llapis del llistat complet dels afusellats és una acció que ens fa reflexionar sobre el present i evita que el ciment del Fòrum tapi completament la nostra memòria.

Tapar, enderrocar i construir alguna cosa nova. La intervenció de MawatreS també parla a Barcelona, ciutat que s’ha convertit en l’aparador perfecte per al turisme, destruint l’essència, els matisos i l’espontaneïtat de molts dels seus llocs resultant cada vegada més llunyana als seus ciutadans. La intervenció es basa en el llenguatge de carrer de penjar unes sabatilles dels cables elèctrics com a senyal d’alguna cosa. Mawa col·loca estratègicament unes delicades sabatilles de ceràmica fetes a mà en llocs que han patit una intensa transformació. Plans polítics i edificis descontextualitzats són el rastre d’una institucionalització que està fent desaparèixer el que de veritat va donar fama a Barcelona: cultura urbana, llibertat.

Els dos artistes treballen en clau política qüestions que afecten tant al passat com al present de la ciutat. La memòria col·lectiva d’una Barcelona que mor d’èxit i d’una altra que va ser liquidada per ideologia. Unes sabatilles fetes monument d’una altra Barcelona, avui en vies de desaparició, i un Fòrum monumental que no commemora res. Dues accions que, dins d’una ciutat que ha volgut modernitzar-se tant en tan poc temps, reivindiquen la no institucionalització de tot allò espontani i manifesten la vacuïtat dels actes oficials.

expo Acto Conmemorativo
previous arrow
next arrow
Slider